El passat 18 de març la fila maseros va enviar a un parell d’intrèpids expedicionaris cap a terres villenenques. De bon matí i amb els primers freds de l’hivern, que arriben quasi en primavera, amb les agulles del rellotge engarrotades, el nostre cap de filà, Israel Hernández i Paco Desamparados, ambaixador encarregat d’enclavar la primera pica allà on calga, enfilaven la carretera disposats a engolir quilòmetres per tal d’arribar a l’hora a la capital de l’Alt Vinalopó.
Amb l’oratge desballestat, els va rebre un fred digne del mes de gener, encara que al dia següent a la capital del Turia cremaven les falles. El ‘fresquico’ en diuen allí. En fi, cap conquesta es fàcil. Resa la dita, i algun que altre anunci de desodorant, que la primera impressió es la que conta. La seu de la ‘comparsa’ –no s’esglaien els puristes de la zona, vol dir filà i ho gasten a molts pobles: Ontinyent, Biar, Olleria, etcétera- lluïa una façana magnífica, no menys espectacular que el seu interior. Més que una seu semblava un palau amb sol entaulellat, decorat amb sanefes, conservant els elements antics del immoble. Com diu el nostre cap de filà, “per a que la gent es faça una idea, la seu dels maseros de Villena es més pareguda al nostre Casal Fester que al local d’una filà”. Molt a pesar de la bellesa de l’edifici, de moment no s’ha demostrat que l’arquitectura –bona o roïna- combata la gelor, el fred continuava amb la idea de protagonitzar el dia, així que feren falta el xocolata, els ‘xurros’ y les coquetes fregides per animar al cos a prendre calor. I necessitaren una bona quantitat de queviures ja que hi havia maseros de més de vint poblacions.
Després de que l’alcaldessa dones la benvinguda als assistents, s’encetaren les ponències previstes per a la jornada. La primera va córrer a càrrec de l’historiador José Fernando Domene Verdú i versà sobre el significat de les festes de moros i cristians i, concretament, sobre l’aparició de les ‘filaes’ de maseros dintre d’aquest tipus de celebracions.
De la segona conferència s’encarregà José Roberto Hernández, encara que més que una exposició es va centrar en establir una mena de col•loquí entre els presents sobre la necessitat de l’existència dels maseros a les festes –quantes voltes no hem sentit eixa meravellosa frase, que a tants i tants ha portat de cap a les hemeroteques a la recerca de la documentació salvadora, que diu: ¿i els maseros que pinteu en les festes? Es tractaren aspectes com la indumentària, la forma peculiar de desfilar, certes peces musicals elaborades ex professo i que, tret d’algunes excepcions, sols utilitzem els maseros (excepció: a Ontinyent ‘comparses’ com els Asturs, entre d’altres, fan sonar el ‘Pas als maseros’ en l’Entrà). Tota aquesta sèrie de temes fa esclafir el neguit quan no la polèmica, així que els presents –que estaven en família- no dubtaren en manifestar obertament les seves inquietuds. Del creuament de declaracions van eixir un seguit de conclusions: el crear una espècie de directori on aparegueren noms, direccions i telèfons de contacte de dissenyadors de vestimentes per fer esquadres, càrrecs i ‘boatos’; llocs on poder llogar carrosses, gent que es dedique al lloguer d’animals ( cavalls, burres , bous…) per a les entrades, llocs on poder emprar algun element per a confeccionar un boato masero, etcétera.
Com que les idees també necessiten de cert temps de maduració, es va fer un recés de deu minuts, per remprendre la jornada amb el tema estrella de les últimes reunions: el CD de música masera que, entre totes les fiaes, s’està elaborant.
Era el moment de donar informació sobre les fases que s’han anat seguint per a que el projecte veja la llum al proper 21 de setembre en un espectacular concert que es celebrarà al teatre de Villena que rep el nom del gran compositor Ruperto Chapí. Aquesta ponència la van realitzar el ‘Primer Tro’ dels maseros d’Alcoi, Rafa Sempere i Francisco Micó, membre dels maseros d’Ontinyent més conegut com Sisco (segur que a tots us sona una marxa mora del mateix nom que li fou dedicada).
Clausurada la part ‘dura’ del dia, era hora de fer el tast: gachamiga i torrada d’embotit de la zona, tot amenitzat per la banda de música de Penaguila i el seu repertori masero.
Amb els estómacs esforçant-se per digerir un dinar tan lleuger, tocava fer una mica d’exercici acabant de visitar la seu dels maseros de Villena. Si la planta baixa els va deixar bocabadats, la resta va complir amb les expectatives. Un arxiu a la primera planta, una sala de juntes amplia i un despatx de dimensions considerables per al president de la comparsa (el nostre cap de filà ja està pensant en fer una ‘reformeta’, i es que ¿com s’ha de regir el destí d’una filà sense un bon despatx?). Al costat d’aquestes tres sales s’hi troba el menjador que utilitzen els músics els dies de festes. Per a l’ocasió estava farcit de vestits maseros de diferents municipis. Allí es va poder apreciar com, en la majoria de poblacions, tret de Cocentaina, Alcoi i Muro, la indumentària ‘oficial’ es composa de jupetí amb pantalons negres pel genoll, tot dos de vellut, i que la manta es, en tots els llocs, diferent. Finalment, tots els assistents signaren al llibre de honor de la fila. Tot seguit, i després d’acomiadar-se, el president dels maseros de Villena va regalar a cada filà una forca com a record d’aquest segon encontre de ‘filaes’ maseres.
Esperen... Un moment, només una coseta. A una seixantena de quilòmetres, al bell mig de l’Alqueria, cara a cara amb el fred en un camp de tir, van estar una bona colla de maseros que no van menjar gachamiga, ni llonganisses de Villena, però van doblar el llom de valent fent entrepans, esgotant botifarres i assaltant, es un dir, als benvolguts comerciants que encara regenten eixes meravelloses tendes anomenades ‘ultramarinos’ que tenen el valor d’obrir els diumenges. Mentre el nostre cap de filà i el seu insigne acompanyant portaven el nom del poble a les comarques veïnes, els maseros seguíem llaurant a la nostra terra. I es que ja saben que l’agricultura –i si no miren el preu de la taronja- esta molt mal, així que si volem fer esquadra de negres al 2008 no ens queda més que muntar ‘saraos’ per treure alguna ‘perreta’ o ‘ebros’ com es diuen ara. Així que allí tenieu als Sergio, Dani, Rai, Mateo ‘Xispeta’, Jordi, Quique, Santacreu i demés (perdó si em falla la memòria i em deixe algú) disposats a donar de menjar i beure als propietaris de les 140 escopetes que es desplaçar fins a l’Alqueria per fer blanc sobre unes quantes codornius i endur-se un bon premi cap a casa. Cuixots, televisors, electrodomèstics, vi (del comtat), cameres digitals i una mica de feina i un poc de matinar i dos de magre en tomaca i ¡ie, que s’ha acabat el formatge! En fi, una petita i divertida odissea per una bona causa com som nosaltres mateixos.
